diumenge, 15 de maig de 2011

Pota-de-gall

Pied-de-poule, ludion, rencontre géostationnaire... els reptes s'enllacen en la traducció de Poudre de la poudre de David Lespiau, en realitat François Lespiau. I sembla anècdotic aquest ús del seu segon nom en els afers literaris, però res més lluny d'això. Des d'ahir que Carles Torner, Vinyet Panyella, Iolanda Pelegrí i jo mateixa ens ataquem a la segona de les nostres "víctimes" en aquestes sessions a quatre bandes de traducció que són els seminaris de Farrera. Lespiau, François, David, s'amaga rere els microtextos que componen el poemari, comprimeix el sentit i el replega fins a fer una bola de paper que, per ella mateixa, il·lumina nous significats, sorprenents, inesperats. Davant nostre, en un gest de generositat travessat d'excitació, el poeta desplega el paper, desxifra els versos. Gesticulant, posant-se dempeus, els posa nom. Comunica el seu sentit original. Un sentit que els lectors no podran atènyer perquè queda sota la superfície del poema "una mica enrere molt per sobre dels ulls". Però aquí no es tracta d'una poesia barroca, la poètica d'un Gòngora que es deixa mastegar amb un bon diccionari de mitologia al costat. No. Aquí ja no cal anar a cercar els referents, cadascú hi projecta els seus sentits, o no. I es deixa bressolar pel so de les paraules, per la seva capacitat infinita de suggestió. "Quin dels meus dits feia olor de mantega?", posem per cas.

Vet aquí un tast de paper:
4.3. cama doblegada dibuixant dret un 4 gairebé assegut d'altra banda canvio de línia, topo amb una part de mi mateix que espera amb un vestit pota de gall a ratlles el més vertical possible, però allà ningú al mostrador, el catàleg de fins on he arribat conté massa pocs punts

Valèria Gaillard

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada