dimecres, 16 de maig de 2012

SABER PERDRE


Els poetes fermats en els calaixons obtusos dels seus egos, sovint no hi no hi veiem més enllà, la idea del treball en equip em preocupava. En conèixer aquell pla marcat, curosament cavil·lat fins l’últim detall: repartiment equitatiu d’edats i sexes, i rols, m’insinuava un afer amb molta rigorositat. Us he de dir que el primer dia em vaig angoixar i el darrer no me’n volia anar. Passada la primera nit. M’agradava.

Potser aquells poetes que us obligueu dintre dels paràmetres d’una estrofa esteu més avesats a les cotilles o a l’esforç, però jo que no m’avinc a aquestes cordes de subjecció i sento la poesia com l’exercici de la meva poca llibertat, doncs, em vaig arribar a sentir encartonada. Superar aquest repte inicial era una cosa, aprendre a cedir, davant l’aportació més vàlida que la teva, n’era una altra.

Altra cosa fou el que succeí després, en aquesta mar avalotada de les emocions: sigui per la força d’aquell espectacle viu de la naturalesa, sigui pel seriós combat humà a la recerca dels mots i dels semes o la fina pluja de cada tarda, a les set, em van infondre un ritme interior i em va solaçar en una certa embriaguesa. Escoltar els joves amb aquell afinament intel·lectual em va fer créixer l’admiració cap a ells i em va palesar la meva petitesa. Ha estat un exercici de mestria el contrast de mot enfront mot, la recerca de subjectes i verbs entre una terbolina de consonants que ressonaven amb elegant altivesa: el serbi i el català, en connivència.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada