diumenge, 6 de maig de 2012

Gosar rimar

En la traducció d'un dels poemes de Vladimir Kopicl hem tornat a ensopegar amb un dilema clàssic: fins on ens veiem amb cor de forçar la fidelitat de la versió per afegir-hi el valor d'una rima?

El poema "Čvrsto mesto", que en català hem titulat "Lloc sòlid", acaba, després de tot un joc amb la tradició sèrbia de la poesia infantil i les contalles populars, amb una estrofa coronada per un rodolí:

Gazda stoji pred štalom.
Tu je konj, tamo trava.
Tu je dan, negde noć.
Senka je nigde, nje nema
u ovoj počivšoj pesmi.
Otišla je daleko da nigde ne bude sama.
Ostala je bez mesta, da mesto podari vama.

En la versió col·lectiva fa:

L'amo és davant l'estable.
Aquí el cavall, l'herba allà.
Aquí de dia, en algun lloc de nit.
L'ombra no és enlloc, no és
en aquest poema que descansa en pau. 

I acaba: 

Se n'ha anat lluny per no estar sola enlloc.
S'ha quedat sense lloc, per regalar-vos-el. 

Després hem mirat de donar rima als dos versos finals. I em sembla que me n'he sortit:

Se n'ha anat lluny per no quedar-se sola.
Ja no és enlloc i ara el lloc us bressola.

Naturalment, pagant un preu, o uns quants. De manera que, per dir-ho així, ens hem espantat, o no hem gosat gosar tant. I hem tornat a la versió no rimada. Almenys aquí en queda una mica de constància...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada