Crits d'eufòria

A l'entrada anterior la Cinta ha copiat dos poemes de Milutin Petrović. El segon, "Srce moje", "Cor meu" en català, ens va dur de cap una bona estona.


Un recurs que Petrović utilitza en alguns dels poemes que hem traduït és reduir un terme clau a una abreviatura i jugar, alhora, amb l'ambigüitat de les diverses lectures que pot amagar. Aquí, a l'avantpenúltim vers, trobem "lj.", que ens deien que abreuja d'una manera prou clara per al lector serbi la paraula "amor", però també guerra o batalla. 


Aleshores, "lj. pokliču" tant podia voler dir "crit d'amor" com "crit de guerra". Però no es tracta de qualsevol crit, sinó que expressa entusiasme, eufòria, un matís que no encertàvem a trobar. Finalment, tots ens vam decantar per la versió "crit d'eufòria", però Milutin va dir que de cap manera. Ho trobava explicatiu, i justament busca el contrari, i d'aquí també el sentit d'emprar abrevuatures.


Així vam arribar a la solució final, aquest gairebé críptic "crit d'a.", on es perd segurament del tot la doble lectura que buscava l'autor, d'altra banda gairebé inassequible a la majoria de lectors serbis, pel que ens deien les nostres companyes serboparlants...

Milutin Petrović

                                            Una mostra de la poesia conceptual sèrbia

                                                     de la mà de Milutin Petrović

Nešto imam (1996)

De Tinc alguna cosa (1996)

Ovako si me nagovorila, iz davnine. J. i piši. U tutnjavi. Nećeš nestati. Ovako si me utešila. Još i drmusala. Meh. U tamnici. A u ropcu nisi. Treća. U prirodnom redosledu. U kaznenoj opni. Dušo, u tamnici. Srce moje Ispalo si iz okova. Okov je u oblaku. Prapriroda je na zidu. Gusta, što se zna. I vodi neznano kud. Da ti nije dosta sveta. I to ne u knjizi. Već u lj. pokliču. Stalno mi se vraćaš. Srce moje, neko kuca.

Així m’has convençu, des de temps remots. C. i escriu. En el brugit. No desapareixeràs. Així m’has consolat. I també m’has sacsejat. Manxa. A la presó. Però no tens ranera. La tercera. En l’ordre natural. La membrana  del càstig. Ànima, a la presó. Cor meu T’has desprès de la cadena. La cadena és en el núvol.                               La prenatura és a la paret. Densa, ja se sap. I porta no se sap on. Que no en tens prou, del món. I no un de llibre Sinó d’un crit d’a. Sempre tornes a mi. Cor meu, algú truca.

SABER PERDRE

Els poetes fermats en els calaixons obtusos dels seus egos, sovint no hi no hi veiem més enllà, la idea del treball en equip em preocupava. En conèixer aquell pla marcat, curosament cavil·lat fins l’últim detall: repartiment equitatiu d’edats i sexes, i rols, m’insinuava un afer amb molta rigorositat. Us he de dir que el primer dia em vaig angoixar i el darrer no me’n volia anar. Passada la primera nit. M’agradava.

Potser aquells poetes que us obligueu dintre dels paràmetres d’una estrofa esteu més avesats a les cotilles o a l’esforç, però jo que no m’avinc a aquestes cordes de subjecció i sento la poesia com l’exercici de la meva poca llibertat, doncs, em vaig arribar a sentir encartonada. Superar aquest repte inicial era una cosa, aprendre a cedir, davant l’aportació més vàlida que la teva, n’era una altra.

Altra cosa fou el que succeí després, en aquesta mar avalotada de les emocions: sigui per la força d’aquell espectacle viu de la naturalesa, sigui pel seriós combat humà a la recerca dels mots i dels semes o la fina pluja de cada tarda, a les set, em van infondre un ritme interior i em va solaçar en una certa embriaguesa. Escoltar els joves amb aquell afinament intel·lectual em va fer créixer l’admiració cap a ells i em va palesar la meva petitesa. Ha estat un exercici de mestria el contrast de mot enfront mot, la recerca de subjectes i verbs entre una terbolina de consonants que ressonaven amb elegant altivesa: el serbi i el català, en connivència.

ŽIVELI

És una de les paraules que més em va agradar, perquè alhora que és fàcil de pronunciar, ja que, a part de la coincidència fonètica gairebé total, l’esternut inicial no ens suposa cap trasbals per als catalans i l’emparellament consonant-vocal en reprodueix el ritme fonètic habitual.

A aquestes qualitats pròpies, s’hi ha de sumar el context i la insistència: em refereixo als moments “crucials” en què vam verbalitzar-la: amb la copa a la mà, tots a la una i amb molta alegria. Aquest esdrúixol serbi no té res a veure amb la imatge fosca d’alguns esdrúixols: les vocals i i e saltaven de la boca molt contentes. Živeli! reforçava els vincles entre nosaltres i ens carregava de bones radiacions.

En canvi, la magnificència i sobrietat absoluta d’aquelles muntanyes es com si et manessin retenir l’explosió emotiva de Živeli!, i immergir-te en les entranyes de l’enteniment i la reflexió més pura. Era com si dos pols t’estiguessin estirant en direccions oposades. Un estat de contradicció nou, no us sembla?

L’altra paraula que no em puc treure de sobre és provereno, m’encanta com sona. Hi he pensat i crec que és per la forma especial l’obrir les e i l’allargament de la tònica que sembla com si es prenguessin un descans abans d’acabar de dir-la. És realment especial i l’efecte que crea la disposició simètrica del vocalisme crea una assonància interna molt bonica. Les dues e al voltant de la r: aquest passatge fonètic em sembla d’una gran bellesa i em fa pensar en l’italià.

L’altra paraula és la prep. u que per comptes de ser la nostra onomatopeia d’excel·lència per significar “temor”, és per dir “dins” “en”, i tot allò va ser molt de dins: vull dir la comunicació verbal i no verbal que vam experimentar tots plegats.

I, finalment, per acabar aquesta pseudodissertació filològica em va agradar un vocatiu: SRCE MOJE. Aquest poema de Milutin em té el cor robat. L’he rellegit moltíssimes vegades i cada cop m’agrada més. És tan simbòlic que només el perceps quan el dius.

Bé, i ara adaptar-se novament a les muntanyes de la vida quotidiana!

Seminari Farrera 2012 en imatges

copyright imatges - Radina Matic 2012